El convent de les Germanes Josefines, també conegut com la Casa del Malalt, és un immoble situat al barri de la Cogullada i protegit com a bé cultural d’interès local. La seva arquitectura modernista porta el segell de Lluís Muncunill, en un edifici de grans dimensions que actualment és una residència per a gent gran i que, en el seu subsol, amaga una gran curiositat.
Quan ens referim a l’arquitectura terrassenca és indispensable esmentar el nom de Lluís Muncunill i el seu estil predominant; el modernisme. En aquesta sèrie de reportatges, el divulgador cultural Santi Rius ens ajuda a redescobrir l’obra d’aquest prolífic arquitecte parlant d’alguns dels seus edificis menys coneguts, com és el cas de la Casa Bonaventura Fornells.
Lluís Muncunill i Parellada va ser l’arquitecte municipal de Terrassa durant l’última dècada del segle XIX. Aquest fet va convertir-lo en el màxim exponent del modernisme industrial a la ciutat, amb destacats projectes arquitectònics entre la seva prolífica carrera. La Masia Freixa és, possiblement, la seva obra més coneguda, però la llista d’edificis terrassencs amb la firma de Muncunill va molt més enllà.
És per això que emprenem una nova sèrie anomenada Redescobrint Muncunill, de la mà del divulgador cultural Santi Rius, per tal de conèixer una mica millor el llegat de l’arquitecte més influent de la història de Terrasa. I en el proper capítol visitarem la casa que va acollir a la família de Muncunill durant els primers anys de l’arquitecte a la ciutat.
Tot i el gran nombre d’edificis senyorials projectats sota la seva firma, Lluís Muncunill no va arribar mai a dissenyar-se la seva pròpia casa. Va viure a Terrassa durant quatre dècades, bàsicament, entre dues residències que no eren de la seva titularitat. La primera d’elles: la Casa Ramon Matalonga, on s’hi va instal·lar durant els seus primers anys com a arquitecte municipal.
Terrassa és una ciutat rica en patrimoni i així es demostra en aquesta sèrie reportatjada sobre l’art romànic. Durant els últims dies hem descobert 5 esglésies egarenques amb arquitectura de gairebé 1.000 anys d’antiguitat. Un recorregut pel passat que ha estat possible gràcies a les aportacions del nostre historiador de capçalera, Domènec Ferran. Avui finalitzem aquesta immersió en la Terrassa medieval parlant de l’església de Santa Magdalena del Puigbarral, situada al nord de la ciutat.
Terrassa té un conjunt monumental d’esglésies al bell mig de la ciutat, però també a la perifèria s’hi poden contemplar restes històriques de l’art romànic. Un exemple el trobem en la capella de Santa Margarida del Mujal, situada a tocar de l’autopista C-58.
Si ens remuntem mil anys enrere, Terrassa més que una ciutat era un territori agrícola, amb petits nuclis de població al voltant d’antigues parròquies. Una d’elles era l’ermita de Sant Cristòfol de Ca n’Anglada, d’estil romànic. De fet, el barri on es troba va acabar adoptant el seu nom gràcies a aquesta petita capella.
La Seu d’Ègara es postula des de ja fa anys per ser reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Aquest conjunt monumental, únic a Europa, va ser la seu episcopal del Bisbat d’Ègara, fundat a mitjans del segle V, sembrant així la llavor d’una gran ciutat que s’aniria expandint fins l’actualitat. En aquesta nova entrega sobre l’art romànic a Terrassa, l’historiador Domènec Ferran, ens parla de l’església de Sant Pere.
Terrassa és una ciutat plena de vestigis que acrediten les seves traces del passat, amb una gran riquesa patrimonial. L’historiador Domènec Ferran ens obre les portes del coneixement per parlar-nos d’una de les expressions culturals i arquitectòniques que encara avui en dia es conserven, des dels temps medievals, com és l’art romànic. A través d’aquesta sèrie de reportatges descobrirem 5 esglésies romàniques que s’han conservat durant segles a Terrassa; la primera s’elles, Santa Maria d’Ègara.
A Terrassa els afectats per algun tipus de displàsia es poden comptar amb els dits de les mans. Una d’aquestes (8) persones de talla baixa és el Guillem, un nen d’11 anys que pateix acondroplàsia. Un altre cas el trobem amb l’Albert, professor de tecnologia de l’Institut Cavall Bernat, a qui aquest tipus de nanisme no li ha impedit tenir una vida plena als seus 47 anys. Tots dos estan fermament convençuts de poder gaudir del dia a dia sense autoimposar-se cap tipus de limitació. Reconeixen tenir la sort d’haver-se criat en un entorn adequat, tot i que encara avui en dia aquesta afectació pot provocar situacions incòmodes per a moltes persones.
Per tal de trencar amb els estigmes i els prejudicis d’aquesta discapacitat, l’associació AFAPAC de Familiars i Afectats per Patologies del Creixement ha engegat una campanya de sensibilització. Compta amb el suport de TMESA i de l’Ajuntament, amb un missatge que arribarà a la ciutadania a través d’anuncis en autobusos, marquesines o pantalles municipals. També s’hi ha sumat la pròpia escola del Guillem, amb un projecte de difusió entre l’alumnat. Al nostre país, l’acondroplàsia afecta a 1 de cada 25.000 persones nascudes.
