Mónica Del Rey, una terrassenca en el rodatge de ‘La Sociedad de la Nieve’

La sociedad de la nieve, de Juan Antonio Bayona, s’ha convertit, sens dubte, en el fenomen cinematogràfic de l’any. Ho demostra el fet que, només al Cinema Catalunya ja l’han vist 4.400 persones, cosa que li ha permès superar en escreix les xifres d’assistència d’El mestre que va prometre el mar, la pel·lícula més vista del 2023. En el rodatge d’aquesta gran producció, nominada en dues categories dels Oscars, hi ha participat una terrassenca.

Es tracta de la Mónica del Rey, encarregada de fer d’script en les seqüències de les expedicions de muntanya, rodades el 2021 a Sierra Nevada. La seva feina, fonamental en qualsevol pel·lícula, consisteix en controlar el set de rodatge perquè tot surti com preveu el guió i no es produeixin errors de continuïtat.

Aquesta terrassenca de 42 anys, veïna de Sant Pere Nord, es va formar en realització i producció a l’INS Santa Eulàlia, abans d’especialitzar-se en l’ofici d’script. Després de picar molta pedra i de participar en diversos rodatges, ha complert tot un somni professional treballant al costat de Juan Antonio Bayona. En la seva adolescència, la Mónica ja va quedar molt impressionada després de llegir la novel·la sobre aquesta història de supervivència al cor dels Andes. No obstant, mai podrà oblidar el moment en què va veure per primer cop la magnífica pel·lícula de «Jota» Bayona.

Una pel·lícula que estarà present, a punt per fer història, a la propera cerimònia dels premis Oscar. Per qui encara no l’hagi vist a la gran pantalla, aquesta serà l’última setmana que estarà en cartellera al Cinema Catalunya de Terrassa.

L’art de projectar una pel·lícula com ‘Casablanca’ en format de 35mm

En un món dominat per la tecnologia digital, encara hi ha lloc per a aquells nostàlgics que gaudeixen recuperant bells costums del passat. Un exemple el trobem en la manera d’anar al cinema, una activitat que ha canviat -i molt- durant els últims anys. Després de tot un segle projectant pel·lícules en format analògic, la digitalització s’ha apoderat de la majoria de sales, permetent que les produccions arribin al públic sense barreres d’espai ni temps.

Tota aquesta modernització ha provocat que, avui en dia, quedin molt pocs cinemes on poder anar a veure una pel·lícula en 35mm. Un d’ells és el Cinema Catalunya de Terrrassa, que aquest dijous projectarà a la gran pantalla tot un clàssic entre els clàssics, com és ‘Casablanca’. I és que l’emblemàtica sala del carrer Sant Pere encara conserva el projector analògic que s’havia utilitzat tota la vida, fet que permet reproduir -de tant en tant- pel·lícules en cinta de cel·luloide.

La feina artesana de preparar les pel·lícules de 35mm abans de la seva projecció forma part d’un d’aquells oficis que semblen destinats a desaparèixer. Revisar l’estat de la cinta, realitzar els ajustaments necessaris abans d’enllaçar les diferents bobines o saber muntar la pel·lícula a la mateixa màquina de projecció són tasques molt metòdiques que, amb la irrupció del format digital, han passat a la història per a moltes sales. Al Cinema Catalunya, però, encara es manté aquesta tradició, amb sessions com les d’aquest dijous que conserven tota l’essència del setè art.

Claustres terrassencs (5/5): patrimoni històric i cinema a la Ciutat Sanatorial

Patrimoni històric i cinema són dos dels trets característics de la ciutat de Terrassa. En el cas del Parc Audiovisual, ubicat a la zona nord del terme municipal, hi ha un element que agrupa aquests dos distintius, com és el claustre que hi ha entre la capella i l’edifici, construït ara fa 70 anys.

Claustres terrassencs (4/5): el curiós cas de Sant Pere de les Pueles

La ciutat de Terrassa és coneguda per tenir un extens patrimoni històric. Són molts els elements que demostren que, entre els carrers del municipi, hi ha vida des de fa molts segles. Però per si això fos poc, també hi ha elements patrimonials que han sigut adquirits d’altres ciutats, com és el cas del claustre de Sant Pere de les Pueles.

Claustres terrassencs (3/5): les restes del Castell Palau

El castell Palau de Terrassa va estendre els seus dominis per una part molt important del territori, entre els rius Llobregat i Ripoll, i arribant fins al Pla de Bages en el seu moment de màxima esplendor. Actualment, la seva emblemàtica Torre és un dels pocs vestigis visibles que se’n conserven, tot i que entre les parets dels habitatges més propers a la Plaça Vella encara s’hi amaguen algunes restes d’aquesta antiga edificació. Una mostra d’això és l’antic claustre del Castell Palau, una part del qual s’ha pogut conservar in situ, al carrer Cremat, a més de comptar amb una reproducció al Museu de Terrassa.

Claustres terrassencs (2/5): El convent de Sant Francesc

Terrassa amaga entre els seus carrers incomptables tresors arquitectònics. Són joies del passat que s’han conservat en el temps i que avui en dia es mantenen molt ben cuidats amb l’objectiu de poder ser contemplats amb tota la seva essència. Un clar exemple, ubicat a la zona cèntrica de la ciutat, el trobem en el claustre del convent de Sant Francesc.

Claustres terrassencs (1/5): El Castell Cartoixa de Vallparadís

Construïts durant l’edat mitjana, els claustres representaven una peça capdal en l’estructura dels edificis eclesiàstics i de les comunitats religioses. Tal com el seu nom indica, eren espais tancats (clausurats) on s’hi podia passejar molt tranquil·lament per dialogar o reflexionar a través de les seves galeries al voltant d’un recinte ajardinat. L’historiador Domènec Ferran ens convida a viure un nou periple medieval per tal de conèixer una mica millor la Terrassa del passat.

Redescobrint Muncunill: l’últim projecte del prolífic arquitecte

La Gota de Llet era el nom que es donava a aquelles institucions que, a principi del segle XX, es van crear per lluitar contra la desnutrició i l’alta taxa de mortalitat infantil. A Terrassa, un d’aquests edificis va ser construït al carrer de la Unió, sota la firma de Lluís Muncunill. De fet, aquest va ser l’últim projecte del prolífic arquitecte abans de morir l’any 1931.

D’aquesta manera posem el punt final a aquesta sèrie que ens ha servit per redescobrir l’obra de Muncunill gràcies a les interessants explicacions del divulgador cultural Santi Rius.

Redescobrint Muncunill: la Societat General d’Electricitat

L’obra de Muncunill és un dels principals pols d’atracció turística que hi ha a Terrassa. Amb la Masia Freixa com a construcció més singular, l’arquitecte va ser el responsable del dibuix urbanístic que encara avui en dia es pot veure en molts carrers. Una de les seves obres més admirades i, alhora, més desconegudes, és l’edifici que va servir per abastir d’electricitat i donar llum a la ciutat.

Redescobrint Muncunill: la Fundació Busquets

L’herència arquitectònica que Lluís Muncunill va deixar a Terrassa és extensa i molt diversa, amb projectes pensats per a ús residencial, fàbriques, edificis públics, religiosos o educatius. El gran públic però, no és capaç d’atribuir a Muncunill moltes d’aquestes construccions. Un dels exemples el trobem en l’edifici de la Fundació Busquets.